Historias de política ficción - M. Vázquez Montalbán

“La voluntad no existe. No era una de sus más antiguas sospechas. A lo largo de su vida son sustituidas por la presión de lo lógico y lo fatal sabiamente combinados. Lo fatal como presión exterior, de los otros y la sociedad. Lo lógico como un patético esfuerzo personal para no ser arrollados por la fatalidad”

La presente edición está formada por dos breves historias protagonizadas ambas por el detective privado Carvalho.  Los personajes y el escenario que transcurren en las historias son prototípos de la España de la transición: un detective macarrilla, una burguesía con máscaras de sal, la doble moral cristiana de un convento o la joven de valores progresistas provenientes de la revolución sexual. Sí, éste sería de los primeros libros que se me vendrían a la mente si alguien  preguntara por una novela negra, en general, y española, en particular.

Ambas historias comparten un trasfondo que de alguna u otra forma las une: la guerra civil española. La segunda mitad de los años treinta siempre fue un recurso literario bastante popular para construir historias y enredos que sólo el coos bélico podía permitirse.  Los casos y los enigmas a descifrar incitan a un recorrido íntimo y personal de varias experiencias de la guerra civil para darnos cuenta que no todo terminó en el 39.

Un buen libro para una tardecita.

Cultura postmoderna

Quadre de Ferran Vidal

En la postmodernitat l’altre desapareix fagocitat per el jo i la raó deixa de ser el pilar central per excel·lència. El desig ens guia cap a l’objectiu de la vida en la postmodernitat que és aconseguir el plaer. La raó privilegiava la raó, la vida postmoderna és una successió de desitjos i satisfaccions, d’aquesta manera la vida s’accelera i el temps d’espera desapareixen i la búsqueda del plaer és una qüestió urgent. El que resol aquesta urgència és el consum en grau hiper. El futur ja no és el nou temps, sinó el present. Vivim cada instant, com un valor, lo únic permanent és el hui i la nostra vida es converteix en una successió de present rere present. El passat s’oblida i el futur desapareix del nostre horitzó. La idea central de la modernitat perd sentit, el que importa és el ara. L’espera no és un valor, l’home prometeu de la modernitat es converteix en un home dionisíac.

Són temps d’espectacles, com definia Guy Debord, en aquest marc la política deixa pas al concepte de gestió. La ferramenta moderna per organitzar la societat, però en temps postmoderns la societat es fragmenta en jos que no reconeixen a l’altre. El concepte de societat esclata i la política deixa de ser joc per a l’agrupació. Les institucions modernes són assaltades per el mercat, sent aquest el principal ordenador social. Una cosa per la qual el mercat no està fet.

S’imposa el neoliberalisme –que no deixa de moure’s en la concepció leninista del imperialisme– i ja no són considerats pel nostre lloc de pertinença, sinó pel grau en el que podem consumir. La proclamació de llibertat que manifesta la cultura lligada al neoliberalisme es manifesta com un imperatiu paradoxal: sé lliure. Una economia en la que cadascú és el seu empresari, però al mateix temps el seu propi esclau. Són temps d’explotació i auto-explotació on l’alienació deixa de ser una cosa impulsada des de un cos extern a l’individu sinó que és exercitada per ell mateix. Aquest capitalisme elimina l’alteritat per sotmetre tot al consum: la exposició com a mercaderia intensifica lo narcisista.

La desaparició de l’experiència eròtica, o la crisi de la literatura i l’art també poden atribuir-se a la desaparició d’aqueix altre al que va dirigit, a l’angoixa de l’Eros, com diria Byung-Chul Han.

Cultura Postmoderna - Claudio Álvarez Terán