Quadre de Ferran Vidal
En la postmodernitat l’altre desapareix fagocitat per el jo i la raó deixa
de ser el pilar central per excel·lència. El desig ens guia cap a l’objectiu de
la vida en la postmodernitat que és aconseguir el plaer. La raó privilegiava la
raó, la vida postmoderna és una successió de desitjos i satisfaccions,
d’aquesta manera la vida s’accelera i el temps d’espera desapareixen i la
búsqueda del plaer és una qüestió urgent. El que resol aquesta urgència és el
consum en grau hiper. El futur ja no és el nou temps, sinó el present. Vivim
cada instant, com un valor, lo únic permanent és el hui i la nostra vida es
converteix en una successió de present rere present. El passat s’oblida i el
futur desapareix del nostre horitzó. La idea central de la modernitat perd
sentit, el que importa és el ara. L’espera no és un valor, l’home prometeu de
la modernitat es converteix en un home dionisíac.
Són temps d’espectacles, com definia Guy Debord, en aquest marc la política
deixa pas al concepte de gestió. La ferramenta moderna per organitzar la
societat, però en temps postmoderns la societat es fragmenta en jos que no
reconeixen a l’altre. El concepte de societat esclata i la política deixa de ser
joc per a l’agrupació. Les institucions modernes són assaltades per el mercat,
sent aquest el principal ordenador social. Una cosa per la qual el mercat no
està fet.
S’imposa el neoliberalisme –que no deixa de moure’s en la concepció
leninista del imperialisme– i ja no són considerats pel nostre lloc de
pertinença, sinó pel grau en el que podem consumir. La proclamació de llibertat
que manifesta la cultura lligada al neoliberalisme es manifesta com un
imperatiu paradoxal: sé lliure. Una economia en la que cadascú és el seu
empresari, però al mateix temps el seu propi esclau. Són temps d’explotació i
auto-explotació on l’alienació deixa de ser una cosa impulsada des de un cos
extern a l’individu sinó que és exercitada per ell mateix. Aquest capitalisme elimina
l’alteritat per sotmetre tot al consum: la exposició com a mercaderia
intensifica lo narcisista.
La desaparició de l’experiència eròtica, o la crisi de la literatura i
l’art també poden atribuir-se a la desaparició d’aqueix altre al que va
dirigit, a l’angoixa de l’Eros, com
diria Byung-Chul Han.
No hay comentarios:
Publicar un comentario